Música àrab vs. música islàmica

Instruments perses

II. El binomi "música islàmica"

Com s'ha vist a la primera entrega d'aquest article, els conceptes "música", "cultura àrab" i "islam" formen un triangle complex on, per tal d'arribar a una imatge mínimament clara, cal contemplar totes les relacions binàries possibles. Havent discutit les relacions entre "àrab" i "islam", ara convindria reflexionar sobre el binomi "música islàmica".

Resulta sorprenent que, a l'hora de definir "música islàmica", la primera part sigui la més problemàtica. Per començar, el terme àrab "mūsīqā" 'música' és un claríssim manlleu del grec "mousikē" i reuneix una gran varietat de pràctiques diferents en un conjunt que deixa entreveure una perspectiva europea. La llengua àrab no ofereix cap equivalent propi; existeix, més aviat, un conjunt de termes que fan referència a pràctiques concretes, com ara "cant", "ball", etc. 

Taula I: L'estatus de la música en el món islàmic

Taula I: L'estatus de la música en el món islàmic

Com es pot apreciar al següent esquema d'al-Faruqi [1], des d'una perspectiva islàmica hi ha dos jocs de categories, els elements de les quals són mútuament excloents: música vs. no-música i "ḥalāl" 'legítim" vs. "ḥarām" '"il·legítim", amb una zona grisa entre les dues últimes. A primera vista, salta a l'ull que els límits entre música i no-música, d'una banda, i legítim i il·legítim, de l'altra, no coincideixin pas; hi ha, per tant, un conjunt de pràctiques musicals (des de la perspectiva islàmica, és clar) legítimes: música familiar i de celebracions, cançons de feina, música militar, etc. La segona ullada descobreix una jerarquització de les pràctiques: atès que una part de les pràctiques considerades no-musicals són legítimes (recitació de l'alcorà, crida a la pregària, cants dels pelegrins, cants eulògics i poesia canta de temes nobles), i una part de les musicals són il·legítimes o, si més no, controvertides (improvisació vocal o instrumental, cançons mètriques serioses, música pre-islàmica i música sensual), se'n pot desprendre una actitud negativa latent davant de la música en general. 

En cert sentit, aquesta visió de la música no és, al cap i a la fi, tan diferent de la visió igualment negativa que sectors dogmàtics del cristianisme defensaven (i defensen). A més, malgrat que els diferents elements i les categories poden ser molt diferents, el fet d'ordenar el món (i no només la música) en termes de legitimitat no és una característica exclusivament islàmica ni cristiana, sinó que correspon més aviat a la dicotomia entre sagrat i profà inherent en la immensa majoria de les religions.

El que sorprèn més és el fet que unes pràctiques que un escolta no informat occidental qualificaria gairebé automàticament de musicals, com ara la recitació corànica o la crida a la pregària, no es considerin musicals des de l'islam; fins i tot l'afirmació del caràcter musical d'aquestes pràctiques pot resultar ofensiva per un muslim.

Aquest exemple torna a subratllar allò perillós que és aplicar categories pròpies -en aquest cas, el concepte 'música'- a l'hora d'intentar comprendre les pràctiques d'una altra cultura. Fins i tot avui, amb unes societats islàmiques en ple desenvolupament i una heterogeneïtat creixent  també en termes espirituals, una contemplació de la música àrab i/o islàmica sense tenir en compte el rerefons dels valors religiosos resulta, si més no, incompleta.

 

[1] Al-Farūqī, L. I.: ‘Music, Musicians and Muslim Law’, AsM, xvii/1 (1985), apud Neubauer, Eckhard; Doubleday, Veronica, "Islamic religious music"

Comments

Log in to comment.