Entre solos i tuttis

Diccionari

Fragments del "Dictionnaire de Musique" de J. J. Rousseau (1768)

L'adaptació dels italianismes

La soprà, després d’aquell cantàbil ple de creixents i diminuents, s’ha retirat al camerí (amb permís del concertí). No us en rigueu del tot: els diccionaris ja fa temps que han rebutjat aquestes formes pseudo-catalanes, provocades per l’instint de descastellanitzar fins i tot el que no és castellà.  Però “cantàbil” encara ho trobareu al diccionari normatiu, tot i que no ho sentireu en boca de cap músic de menys de cent anys. El que sí que sentireu serà molts obstinats a anomenar “ostinat” o “obstinat” qualsevol ostinato, pel mateix reflex condicionat. Per aclarir-nos, hem de pensar que una paraula pot ser totalment catalana o bé totalment italiana, però ens podem malfiar dels híbrids.

Si fem memòria dels termes italians que fem servir correntment els músics, veurem que n’hi ha de totalment catalanitzats, com ària, arpegi, batuta, òpera, etc. D’altres ho són de manera menys evident, si més no perquè els escrivim sense fer-hi cap canvi ortogràfic: cantata, sonata, camerino, partitura, solo, trio, i en fem el plural a la catalana: sonates, camerinos... En diuen manlleus “adaptats”, per distingir-los dels “adoptats”, que conservem en la forma originària, encara que això ens obligui a conèixer també la pronúncia italiana: és el cas de crescendo, scherzo, pizzicato (sort de la pizza!).

La distinció no passaria de ser una mera curiositat etimològica si no fos que, a l’hora de formar el plural, ens pot assetjar el dubte. Tutti en italià és un plural, però això tampoc no ens impedeix de fer-ne un singular (‘secció contraposada a solo’) i parlar de tuttis, igual com ens mengem els “espaguetis” sense ennuegar-nos. El problema és reconèixer quins són els que admeten el plural amb -s: una paraula com tempo, que s’ha popularitzat fins a depassar l’àmbit musical, ja ha engendrat el plural tempos, però no és menys cert que dins del nostre argot està també ben arrelat “els tempi”, sempre que ens assegurem que no sonarà massa pedant.

La qüestió és no posar portes al camp. Mentre no ens inventem un plural inexistent (els italians no en tenen per a crescendo, com tampoc per a euro), sospesem sempre amb sentit comú si s’escau més la catalanització (llibret, particel·la, violoncel) o l’adopció, sigui del singular (opera seria, toccata) o del plural (castrati, ricercari), i no caiguem a la trampa de prendre un títol (Concerti Grossi) per un genèric.  

Comments

Log in to comment.