Marta Castelló

Marta Castelló

"La paraula empatia ha estat molt present al llarg de la meva carrera".

Marta Castelló Charles és una pianista nascuda a Lleida l’any 1986 que va estudiar pedagogia del piano a l’Esmuc des del 2004 fins el 2008. Quan va acabar, va fer un any de formació continuada de piano amb Vladislav Bronevetzky per a preparar-se el màster d’interpretació a Alemanya, que va cursar des del 2010 fins el 2012. En acabar el màster, va tornar a Lleida i des d’aquell moment ha estat treballant a l’Orfeó Lleidatà fins a principis d’aquest any, perquè actualment està sent professora de piano al Conservatori de Música de Lleida.

Quin és el teu lema pedagògic?

No podria dir que tinc un lema, sinó uns coneixements que són fonamentals per a l’ensenyament. Especialment, se’m va quedar gravada la frase d’una professora que vaig tenir quan estudiava a l’Esmuc que diu: “les persones són com caixes que s’han d’omplir, i moltes vegades si la caixa és rodona nosaltres li fiquem un quadrat, i de vegades no mirem si hem intentat posar alguna cosa quadrada en una que és rodona”. També crec que la paraula empatia ha estat molt present al llarg de la meva carrera i, per tant, també a la meva vida. Saber donar les eines que l’alumne necessita en cada moment és essencial per a l’ensenyament, i l’empatia és clau per a la relació entre alumne, música i realitat.

T’hagués agradat especialitzar-te en alguna altra cosa?

La veritat és que no. Jo quan vaig fer proves a l’Esmuc em vaig presentar en les especialitats d’interpretació i de pedagogia, i vaig aconseguir plaça per a les dues. En aquell moment, la meva decisió va ser pedagogia del piano, tot i que després vaig acabar fent un màster d’interpretació, però n’estic ben orgullosa, del camí que vaig escollir. Estudiar pedagogia m’ha enriquit molt gràcies al ventall d’assignatures que té el centre, i mai he deixat de banda la interpretació, sempre l’he seguit tenint molt present. És per això que tot el que he après m’ha acabat portant on estic ara i també a la formació de LleidArt Ensemble, un duo que he creat junt amb Neus Puig, flautista i també exalumna d’Esmuc.

Què has trobat a faltar en els teus estudis a l’Esmuc que t’hauria ajudat ara?

El que jo he trobat a faltar, personalment, ha sigut l’ensenyament de recursos de gestió. Dins del grup de cambra LleidArt Ensemble m’he trobat en què no tenia coneixements en aquest aspecte. No hagués dit mai que la gestió cultural m’agradés, però ara que m’hi he trobat he vist que és interessant. Encara que, de totes maneres, és molt difícil dir què he trobat a faltar perquè possiblement a dia d’avui el que jo he trobat a faltar, ja ho han aplicat.

Què és el millor i el pitjor d’ensenyar?

Quan ets professor, el millor d’ensenyar és que pots anar provant diferents mètodes per veure quin li va millor a l’alumne, i el pitjor és que sempre t’equivoques. A vegades pots sortir molt content d’una classe i altres amb la moral pel terra. Vas aprenent a base de moltes hores.

Comments

Log in to comment.