Tarda d’avantguarda i òpera a la Sala 4

Concert Música del s. XX

La Creation du monde, de Milhaud, i The Telephone, de Menotti

L'Auditori Acadèmic —o bé la Sala 4— acollia el passat 28 de maig el concert del conjunt instrumental de música del segle XX de l’Esmuc. Les obres, ambdues de llargada intermèdia, foren La creation du monde, de Darius Milhaud; i The Telephone, de Giancarlo Menotti.

L’obra de Milhaud va ser la seleccionada per començar la cita. Es tracta d’un ballet on el saxo alt pren el protagonisme, tot envoltat d’un petit conjunt orquestral. Sergi Palou, amb un vistosa embocadura amb detalls de color blau, donava la nota de color executant la seva part solista encadenada amb destacades sonoritats de fanfàrria i d’altres més “americanitzades”, seccions on metalls, fustes i percussió també van poder tenir la seva dosi d’exhibició. L’obra, per la seva barreja de sonoritats i timbres, fou una mostra d’avantguarda en el seu moment, el 1923, però  ha seguit viva fins l’actualitat. Des de la seva estrena, passant sota la direcció de personatges com Bernstein o Simon Rattle, La creation ha arribat a la nostra oïda a través del conjunt de l’Esmuc, oferint una interpretació fresca sense deixar de ser fidel a l’esperit de la composició.

Es passaria després a la segona i última peça, una interpretació actualitzada de The Telephone que semblava començar amb certa incomoditat, ja que va començar a sonar un telèfon mòbil en el moment en que el director ja tenia els braços en alt per començar. Només un esglai. Era part de la interpretació que els dos cantants van encarnar en personatges més acords al nostre temps. Tant Mercedes Dauder (soprano) com Oriol Mallart (baríton) cantaren el text del llibretd’aquesta òpera còmica–també escrit pel mateix Menotti – amb telèfons mòbils a la mà, i fins i tot amb una imatge tan quotidiana de l’actualitat com és parlar amb el telèfon endollat mentre carrega. Curiós va ser veure també com hi havia diferents eines escampades a sota les cadires dels músics (martells, tornavisos...), eines que els mateixos músics oferien al personatge interpretat per Mallart, quan es cansava de veure com la seva promesa es passava l’estona cantant enganxada al mòbil a l’orella mentre ell era incapaç de demanar-li matrimoni.

No deixà de ser una interpretació trencadora quant a fidelitat protocol·lària, fidel també a l’esperit trencador que molts compositors del segle passat pretenien seguir mitjançant la música. Queda clar que a l’Esmuc hi ha lloc per trencar el protocol i actualitzar la música als oients contemporanis sense perdre l’essència de la composició, a través dels estudiants que la interpreten.

Comments

Log in to comment.