Laura Farré

Laura Farré Rozada

“La música contemporània no deixa de ser una prolongació de la clàssica”

Laura Farré Rozada és una jove pianista i matemàtica especialitzada en música contemporània. Ex-alumna de l’Esmuc, ha experimentat de prop el repertori francès per a piano clàssic i, últimament, la música dels compositors actuals a Londres i a Birmingham. Des de la perspectiva que li ha proporcionat l’eix Catalunya-França-Anglaterra, ens explica la seva visió sobre la situació de la música clàssica contemporània.

Laura, has estudiat el grau i el màster en interpretació de piano a l’Esmuc amb Jean François Dichamp, i ara has  acabat el segon màster al Royal College of Music de Londres. Què t’han aportat aquests dos màsters?

El màster de l’Esmuc el vaig fer pel Jean François, perquè a mi em va encantar estudiar amb ell i així em quedava un any més. Però era un màster de piano clàssic i jo sempre havia tingut molt d’interès per la contemporània, així que vaig veure que a Londres oferien aquest programa i vaig anar cap allà. A Londres vaig fer un màster en piano contemporani, on vaig tenir l’oportunitat de treballar moltes obres de compositors que aquí no es toquen gaire, i també em va ajudar a entendre la interpretació musical des d’una altra perspectiva. El juliol em vaig graduar i ara estic fent una residència amb un ensemble a Birmingham, que es diu Birmingham Contemporary Music Group.

Per què creus que aquí no han arribat aquests compositors contemporanis?

Crec que aquí tenim molt la idea dels clàssics i sí que és veritat que hi ha compositors que tenen molt de renom: el Benet Casablancas, el Josep Maria Guix... i d’altres també de la vella escola: el Guinjoan, l’Albert Cerdà... però jo crec que no hem acabat de trobar la manera d’ajuntar-los tots, i crec que falla també la pedagogia. Per una banda, hi ha molta música contemporània que no val res però és part del gust musical, com en totes les èpoques, i crec també que aquí amb la manera com ensenyem no potenciem gaire els compositors catalans, quan tots els conservatoris d’Europa tenen una assignatura obligatòria dels seus compositors del país. Això ja hi fa molt, jo m’he trobat amb el cas que conec més els compositors francesos que els catalans, i és una llàstima. També afecta la programació, s’opta molt per propostes que siguin molt consolidades, molt segures, perquè vols assegurar un públic. Però jo crec que d’alguna manera s’ha de transmetre alguna mena de pedagogia de la música contemporània i saber vendre que al final tot és música i és una progressió.

Com a pianista i matemàtica, has fet recerca en temes de música contemporània. Ens podries explicar una mica en què ha consistit aquesta recerca?

Sí, el meu treball final en graduar-me a la Politècnica va ser estudiar quines havien estat les connexions matemàtiques amb la música a través de la concepció social de les escales musicals, és a dir, a partir de diferents models matemàtics, i en com s’havia utilitzat això al llarg de la història. Em vaig centrar en les fraccions contínues, que és un camp dins d’aquest àmbit. Després, pel meu compte també m’he interessat molt per saber de quina manera els compositors apliquen les matemàtiques a les obres. I l’any que ve començaré el meu doctorat i el que vull fer és desenvolupar un mètode per memoritzar música contemporània a partir d’utilitzar les matemàtiques per simplificar la partitura, ja que les eines que tenim de la música clàssica no sempre es poden aplicar.

El 2018 vas treure l’àlbum The French Reverie, amb obres de Thierry Escaich, Olivier Messiaen, Philippe Manoury, etc. Què compartien tots aquests autors, per englobar-los sota aquest títol? 

Tots són francesos menys un que és finlandès, Joel Järventausta, amb qui vaig estudiar a Londres, un compositor búlgar que es diu Vladimir Djambazov, que va ser el primer compositor amb el qual vaig treballar -i a l’audició del desembre de 4t de l’Esmuc li vaig estrenar l’obra a Espanya- i Ofer Ben-Amots, que és un compositor israelià l’obra del qual és un tribut a les víctimes de l’Holocaust. La vaig incloure perquè la Sonate pour piano de Dutilleux es va escriure just després de la Segona Guerra Mundial i em va semblar una bona manera de connectar les obres. El disc en sí és una mena de trajectòria pels compositors del segle XX, d’Olivier Messiaen i el seu llegat, ja que va ser mestre de molts compositors i també ho relaciono amb compositors que han estat influenciats per ell.

Per què et va interessar tant la música francesa?

Crec que hi ha un tret bastant significatiu a la música contemporània francesa que no veig en altres escoles d’altres països i és que al seu conservatori treballen molt les formes clàssiques. Els compositors no comencen a especular amb el so i el timbre, sinó que tenen una formació molt clàssica -això abans que fessin la reforma també es feia al nostre país- i això es nota molt en com tracten els instruments, la manera d’orquestrar... els compositors francesos tenen una gran atenció pel timbre, pel piano noto que és una música que està molt ben adaptada a l’instrument. 

L’any passat vas formar part del contingut de l’exposició D’ONES, al Palau Robert, on et situaven a la sala dedicada a la música clàssica i a l’òpera. T’identifiques amb la categoria de música clàssica?

Jo crec que sí. Al final, la música contemporània no deixa de ser una prolongació de la clàssica i, fins i tot, a Xostakóvitx, Piazzola i tots aquests compositors encara els considerem contemporanis quan no són contemporanis realment, ja que els contemporanis són els que estan vius. Llavors, la idea hauria de ser que hi hagi un equilibri i que no sigui una cosa estranya. Per nosaltres ha de ser fascinant tenir persones que estan en la mateixa societat que nosaltres i que d’alguna manera estan plasmant aquesta realitat amb música. No crec en renegar completament de la tradició musical com van fer a l’Escola de Darmstadt i tampoc crec que s’hagi d’obviar completament la música contemporània. Jo crec que hi ha d’haver un balanç perquè al final tot és música clàssica  i és una tradició, és un llegat històric que nosaltres estem continuant ara.

Què diries als estudiants de piano de l’Esmuc que, com has fet tu, s’estan obrint camí en aquest món tan competitiu de la interpretació?

Jo crec que un gran parany que té la clàssica és que està tot el camí molt marcat, has d’anar a concursos, has de tocar aquestes obres... i acabes veient una seqüència de pianistes que són tots iguals. Però és molt important, quan tens un mercat que està tan saturat com la clàssica, parar-te a reflexionar i dir: jo què vull fer amb això? Perquè ser una còpia d’un altre al final no té sentit, et converteixes en una versió mediocre perquè no acabes de ser tu mateix.  Amb les eines que se’ns  ofereixen a l’Esmuc, hem de pensar de quina manera podem treure el millor de nosaltres, de quina manera podem fer una aportació original.

Comments

Log in to comment.